Ascensió

Santuari del Miracle, 2024.

Gloria de Händel, Orquestra del Miracle. Direcció Juan de la Rubia.

Festival Espurnes Barroques, 1 de juny de 2024.

En les coves pintades durant el paleolític s’hi poden trobar extraordinàries figuracions de fauna i siluetes de mans humanes que ens transporten a un acte religiós que unia l’ésser humà amb la transcendència a través de la imatge. Davant la consciència de la finitud existencial, el contacte amb el sagrat ha sigut sempre una via de redempció humana. Teories actuals sostenen que qui entrava al fons de les coves podien ser xamans que, en un acte ritual, connectaven amb la Mare Terra a través de les imatges. Gràcies a marques abstractes trobades en estalactites i a l’excel·lent acústica d’algunes sales que escollien per pintar, s’ha llançat la hipòtesi que aquest acte s’acompanyava de percussió, convertint la cova en un gran instrument. Des dels seus orígens fins avui, la imatge i la música han donat accés a la relligació amb el sagrat.

Quan la transcendència va recaure en un Déu únic, va sorgir l’extraordinària dificultat de determinar si podia ser representat. Els monoteismes tenien escrit clarament a l’Èxode: «No et fabriquis ídols; no et facis cap imatge del que hi ha dalt al cel». El judaisme i l’islam van seguir aquest manament al peu de la lletra. Seguint les instruccions que Déu li va donar al Mont Sinaí, Moisès va fer construir el tabernacle dins del qual la imatge del sagrat havia de quedar velada per sempre. Quan sortia de parlar amb Déu, havia de cobrir-se la cara amb un vel per parlar amb els israelites. En el cas de l’islam, Déu s’invocaria amb noranta-nou noms, Mahoma hauria de ser representat amb la cara velada en ser el seu enviat, i la tradició diu que la pau de Déu està velada per setanta mil cortines de llums i de tenebres sense les quals la seva mirada consumiria tot aquell a qui arribés. Circumscriure Déu en un nom o en una imatge era una dificultat insalvable perquè és el signe màxim de la indivisible unitat.

El cristianisme il·lustra com cap altra religió la complexitat de la disjuntiva entre representar o no representar el sagrat, ja que si Déu s’encarna en un home, Déu pot esdevenir imatge. La visibilitat divina en el cristianisme s’ubicarà sempre en una tensió entre la iconoclàstia i la iconodulia per la seva concepció d’un Déu invisible, fet carn en Crist, i la consegüent qüestió trinitària. La iconodulia va ser una noció fonamental extreta de les lluites iconoclastes del cristianisme, la qual significava adorar Déu a través de la imatge, i no la imatge en si, acte que esdevindria idolatria. D’aquesta forma, l’art obria la possibilitat de culte del creient perquè entrava en contacte amb Déu a través d’una imatge mediadora.

L’ascensió és l’últim misteri de la vida de Jesucrist en el món terrenal. Després de la seva mort i resurrecció, segons les escriptures, restà quaranta dies a la terra fent diverses aparicions als seus deixebles. En la darrera, va advertir-los que ben aviat serien batejats per l’Esperit Sant i que rebrien la seva força. Seguidament, es va enlairar i un núvol se l’endugué. Amb l’absència física de Jesús, la imatge del Déu encarnat ascendia i es feia invisible altre cop per deixar pas a la invisibilitat de l’Esperit Sant a la terra. Als cristians els quedava resoldre si només acceptaven el text revelat, com feien els altres monoteismes, o si podrien preservar la seva imatge a través de la mediació de l’art.

En aquesta situació quedava una forma intermèdia. Davant les dificultats d’anomenar o figurar el que és innombrable i no té figura, les místiques de múltiples tradicions religioses van desenvolupar la via negativa per acostar-se al transcendent. Si no és possible definir Déu de forma afirmativa, cal definir què no és per circumscriure un buit en el qual la figura divina podrà copsar-se no des dels sentits sinó des del tercer ull, el que ofereix coneixement més enllà de la raó. Un buit que convoca un no-res i que estableix la unió fonamental amb místiques de múltiples tradicions d’Occident i Orient. Al segle xiv, el Mestre Eckhart va ser condemnat per afirmacions com «Demano a Déu que em buidi de Déu». Davant la necessitat de desbordar el llenguatge per aquesta finalitat, la mística sempre ha optat per l’art, generalment la poesia, la música i la pintura, llenguatges capaços de desbordar la seva pròpia forma per anar més enllà de si mateixos, per expressar l’inexpressable mostrant el que no es pot dir.

Després del procés de secularització del món occidental, les imatges continuen suplint aquesta funció essencial per la condició humana perquè ajuden a conèixer/comprendre el trànsit a la mort, i encara més al segle xxi, un cop obertes les portes a la postsecularització en constatar que les religions no havien desaparegut, sinó que havien canviat de pell. Si les imatges sacres tradicionals van perdre la força per reviure el culte del creient a les seves figures, l’art contemporani no ha deixat de ser una via d’acostament a un món inefable per continuar relligant l’ésser humà amb la transcendència. Des de la revolució moderna, la representació del sagrat ha restat sublimada especialment en l’art abstracte i indirecte, ja sigui convocant un Déu amagat, el ser o el buit. Precisament, Mircea Eliade va assenyalar que l’art abstracte va contribuir a desocultar el sagrat sepultat en un món profà. I és que el vel tamisa la llum per fer-la perceptible. La imatge és el vel que posem entre nosaltres i el transcendent per escalfar-nos-hi sense cremar-nos.

Joan Villaplana i Casaponsa

Crítica a l’Avenç

Crònica de Televisió de Catalunya